Bio

ROVIRA BRULL, BIOGRAFIA

AVIS I PARES

L’avi patern d’en Josep Maria Rovira Brull era natural de Lleida, militar d’ofici. Josep Rovira Herrera amb quaranta anys, recent llicenciat de la guerra de Cuba, tornà a la seva terra lleuger d’equipatge: quatre medalles i res més. Tan buides les butxaques com plens els sentits d’aquell inexplicable desastre. Ingressà al cos de la Guardia Civil. Poc després es casava, en segones núpcies,  amb Enriqueta Esteve Santcliment, també lleidatana, de qui va tenir set fills. La família s’establirà definitivament a Barcelona on va canviar la benemèrita per l’alena i es va reconvertir en sabater.

Pere Brull Castellnou, l’avi matern, era natural de Tivissa, propietari de terres i un mas. Es va casar amb Anna Pi, de Falset. Tingueren vuit fills i també aquesta família nombrosa va raure a Barcelona, al carrer Verdi de Gràcia. D’aquest avi no es coneix cap ofici,  només se sap que era del Sometent.

Carme Brull Pi, casada amb Josep Rovira Esteva, l’1 de setembre de 1926 donava a llum, a l’entresol d’una casa anomenada de les boles situada al carrer Astúries de Gràcia, el seu segon fill: un noi. Tres anys tenia aleshores la germaneta Carmina. Aquest noi va ser apadrinat per Manel Rovira Esteve, germà petit del pare i Angeleta Brull Pi, germana gran de la mare. Batejat a l’església de Santa Maria i Sant Josep de Gràcia, més coneguda com els Josepets, en JOSEP MARIA ja tenia nom i tot allò que un infant necessitava per començar a ser. 

En Rovira Brull a vegades diu, ara que el temps de la infància se li torna transparent, que, si bé no va conèixer els avis, els seus pares li van donar molt més del que necessitava per sentir-se estimat.

PRIMERS RECORDS I PARVULARI

Els seus primers records són: un picarol de plata en forma de peix, per rossegar quan surten les dents; un osset de color groc palla a qui xuclar-li les orelles i la falda de la mare per adormir-se.

La família es traslladà a viure al carrer la Granja, número 1 tercer 1a, cantonada carrer Sant Salvador, a mig camí entre la plaça Lesseps i la plaça Rovira. 

Acompanyat de la seva germana, anava al parvulari de la Mare de Déu del Roser, situat a un cop de pedra de casa seva. Cada tarda, per berenar, un llonguet amb xocolata (Juncosa, Amatller o Nestlé). La senyora Vicenta, mare de la directora Doña Rosario, els contava rondalles. (En Josep Maria recorda, dins la minsa claror d’aquella aula, com una raquítica bombeta feia brillar el cabell de la senyora Vicenta, molt blanc i recollit en un gran flocall. Aquell cap li semblava un peix de plata màgic, de la mida d’un meló) Si la rondalla feia por senties molt més el fred i els penellons picaven com dimonis.

La mare sempre deia que el “seu nen”, des que va començar a caminar, s’entretenia molt més jugant amb rodets de fil, cordills, guixos de colors i paper d’embalar, fent guixots,  que no pas amb les joguines convencionals.

L’AMIC 

Com a les galeres, els bancs del parvulari eren molt llargs i els nens hi estaven  arrambats. En Josep Maria va tardar poc a fer-se amic del seu company de rem: en Jordi Galeotti Estany (amistat que, amb alts i baixos, va romandre fins a la mili). Les seves cases eren una al costat de l’altra. En Jordi vivia en uns baixos que es comunicaven amb un garatge enorme on, el seu pare que era xofer, hi guardava un impressionant Hispano Suiza. També hi havien gran quantitat d’eines i atuells convertibles en peces de jocs insòlits.

Els dos amics solien passar llargues estones dibuixant historietes inacabables on els homes eren una rodona i cinc pals i, les dones, una rodona, cinc pals i un triangle per faldilla: “la mòmia segresta la noia bona, la lliga en un pal i li fa torments esgarrifosos; just a punt d’ occir-la arriba el noi bo,  mata la mòmia, rescata la noia bona i es fan “nòvios”.                                                         

Dels bancs de les galeres és traslladat a pupitres de dues places.

PUIG-L’AGULLA

Un d’aquells estius, el pare s’endugué la família a un hostal del Santuari de la Mare de Déu de Puig-l’Agulla, al cim del Montagut. On, afirma la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu, patrona de Vilalleons.

“Puig que dels errats sou guia,

verge pia:

siau nostre intercessora,

de Puig-l’Agulla Senyora…”

Conèixer l’esclat de la natura en el seu estat més feréstec i sublim va fer al·lucinar aquell nen de ciutat, tan sensible com disposat a meravellar-se. Les guilles, el llop, les cabres; la parella de bous o cercar escorpins sota les pedres foren incentius més que suficients com per fer-li bullir a les venes el neguit d’expressar-se.

Quan l’esplanada del Santuari i l’hostal, recent humida per la regada generosa de mitja tarda, refrescava les sandàlies i els pensaments, en Josep Maria, amb un tronc de boix, (com llapis gegant d’un déu petit)  solcava la terra molla i, a manera d’esgrafiats enormes, dibuixava, com inventari neolític, arbres, muntanyes,  homes, feres i animals domèstics.

De tornada a Barcelona, tot es fa petit. En Jordi i la Hispano Suiza continuen al mateix lloc. Pacientment, explica al seu amic aventures i descobriments. Ah, un capvespre va veure com paria una truja.

PRIMERS DIBUIXOS

Queda enrere el pupitre de dues places i el nou curs el porta  a la classe de la senyoreta Pilar Puigsamper: jove de mans pausades, ulls blaus de cel i cabell ros de sol. Tractar-la era conèixer la simpatia. Rovira Brull assegura que  va ser la millor professora de totes les que va tenir. Els primers mesos va aprendre a dibuixar de memòria la Betty Boop, el gato Félix i dos cors, travessats per una sageta i profusament orlats amb tota mena de flors i fulles.

El seu pare era representant i passava molt temps fent les províncies, però els escrivia cada dia. 

Vivien en un pis amb balcons i finestres als quatre vents des d’on es podia seguir, perfectament, el curs del sol i les fases de la lluna. A les nits humides trencava l’aire el xiulet claríssim, melangiós i profund dels expressos que demanaven via lliure per entrar a l’estació de França o al baixador del carrer Aragó. Aquells vidres glaçats, regalimant gotes com de pluja invisible, i el crit profund de les locomotores, li resultaven fatals.

Al repertori de dibuixos fets de memòria incorpora el Popeye, l’Olivia, el Cocoliso i en Pilón i, a més, a tot color, una parella de cignes nedant en un estany ple de joncs i lliris. Als inicis regalava els dibuixos però, un excés de comandes, el va fer decidir per cobrar-los. Cada un valia certa quantitat de cromos, bales, pega dolces Zara o pastilles Juanola. Els dibuixos íntims eren un secret només compartit amb el seu amic Jordi.

SANTA COLOMA DE GRAMENET: EL TORRENT DE LES BRUIXES

Ben cert, diu Rovira Brull, que una peça clau en la seva formació van ser les freqüents i llargues estades a Santa Coloma (autobús de dos pisos i ell, petit passatger de rodalies, pintat als vidres, com aquells altres de llauna i de joguina tan plens d’infància). La casa de la padrina Angeleta disposava de galeria, pèrgola i parra.  L’hort i el jardí eren acuradament conreats per l’oncle Joan.
Aquella torreta s’aixecava al mateix inici del torrent de les Bruixes, torrent que s’enfilava fins relligar-se amb la torrentera del turó del Pollo o puig Castellà.

La padrina tenia un obrador de costura on, totes les tardes, feia classe a set o vuit fadrines. Ben aviat va estar feta la tria: la seva preferida era l’Alícia. La senyora Angeleta, dona emprenedora i decidida, de seguida va trobar feina per al seu fillol que, també tenia dret a guanyar-se la vida. L’ofici en qüestió va resultar un xic depredador: caçador de mosques. Malgrat el Flit i les tires Orion, les mosques eren tantes que calia una intervenció eficaç amb la pala matamosques. I, pel que fa als honoraris, havia de fer deu paquetets i omplir cadascun amb deu mosques. Números rodons: cent mosques, una pesseta. No mancava la feina. Aquells dinerets els invertia en comprar retallables i tubs de Sinteticón.

A més, cada tarda, tenia l’obligació de llegir en veu alta, amb la cara i les mans ben netes, L’auca del senyor Esteve. No s’ha pogut saber si el text de Don Santiago  interessava les fadrines, però la padrina feia cara de felicitat. Llegia molt malament.

En aquest període comença a copiar del natural i, alternativament, a dibuixar insectes inventats. La forma d’empènyer la bola de fems dels escarabats piloters, el vol feixuc dels que porten unes grosses tenalles al cap i el rondinar dels borinots negres l’apassionaven. 

D’altres estones, acompanyat de la seva germana i els cosins, es tractava de construir cementiris.  Primer de tot aplanaven un rectangle de terra que es cobria de sorra fina. A continuació s’havia de fer provisió de taüts: llaunes de sardines, de musclos en escabetx, de calamars en la seva tinta, d’anxoves i altres de diverses procedències. Després, el més important, cercar els morts: ratolins, ocells caiguts del niu (alguns a cops de pedra), granotes, sargantanes, llagostes i, en fi, un bon assortit de difunts. I ja, amb tots els cadàvers ben aposentats, classificats i en rengleres, es procedia a l’enterrament, tot posant una creu en cada tomba que era ornamentada amb flors i vidres de coloraines. Per últim fer la tàpia de fang i pedres. Segons la cosina Anna Maria arribaren a construir cementiris amb més de cent cinquanta tombes.

La padrina el feia dormir al salonet que era el lloc més fresc de la casa. Com a capçal del llit tenia una consola amb un mirall de mig cos ornat per una gran cornucòpia barroca. Dos unicorns, farcits d’orles i florons, emmarcaven el mirall i sostenien una corona reial. Els caps dels unicorns d’aquell moble daurat i brunyit, a les nits, brillaven com els cabells de la señora Vicenta.

Rovira Brull confessa, amb certa melangia, que l’Alicia era la persona que més li feia sentir alegria, ser feliç. Els dissabtes el portava a la plaça de la Vila a veure ballar sardanes i menjar xufles o cacauets. 

La padrina l’humiliava fent-li prendre, en dejú, pólvores del Dr. Sastre y Marqués per eliminar els paràsits intestinals. Abans de dinar cullerada d’oli de fetge de bacallà i, després de les postres, una pastilla de vitamines de la Casa Florentini.

RETORN A L’ESCOLA, COMUNIÓ I BIGUES DEL VALLÈS

En tornar a Nostra Senyora del Roser li comuniquen que ha de deixar la classe de la senyoreta Pilar per passar a la de Doña Matilde. Com que per a ell era del tot inacceptable, no va haver-hi manera possible de persuadir-lo: ni els pares ni en Jordi ni la directora Doña Rosario ho aconseguiren.

Instal·lat a la classe de la “seva senyoreta”, s’inicien els preparatius per fer la primera comunió i per a la prueba de ingreso al bachillerato. A casa dibuixa temes lliures i a l’escola làmines per acabar els àlbums de Nadal i fi de curs donant cops de mà als companys més negats per al grafisme. Les il·lustracions de Lola Anglada del llibre Lectures d’infants eren les seves preferides. El curs passa volant.

Per primera vegada 

el nen

Josep Maria Rovira Brull

rebé Jesús Sagramentat.

Alumne del col·legi

de la Mare de Déu del Roser
celebrada el dia 6 de juny de 1935

a l’església

de Sant Joan Baptista, de Gràcia.

De nou l’estiu i, plegats, tota la família cap a Bigues del Vallès per instal·lar-se en un xalet que el pare havia comprat, a quatre passes de Riells del Fai i a frec de la riera Major, també anomenada riu Tenes.

En Rovira es fa company inseparable del seu pare. Plegats passen l’estiu explorant la riera – fugint dels gorgs profunds i de les dones d’aigua – pescant barbs, carpes, crancs i anguiles. O fent llargues excursions pels cingles a la recerca de fòssils i puntes de sílex.

El pare li va portar, de Granollers, un bloc de dibuix i, amb certa gravetat, li va donar una primera lliçó de dibuix. Diu en Josep Maria, mirant-se les mans com si donés forma al record i intentant dissimular l’emoció: “el meu pare sempre va ser molt destre pintant i fent talles de fusta. El pare tenia un setè sentit !”

EL INGRESO

Altra volta a l’escola i aquest curs ja no pot evitar deixar la “seva senyoreta”. El passen directament a la classe dels “grans”, regentada per la pròpia directora, Doña Rosario. Es deia que era tan fina que quan tenia set es feia portar un didalet d’aigua. Els nous companys eren “massa grans” per a en Josep Maria i, per acabar-ho d’adobar, aquella era la classe de la seva germana i les seves amigues.

Aquest curs no va dibuixar tantes làmines com l’anterior, però els dibuixos estaven més ben acabats i molt més acolorits. Els que feia a casa, es podria dir, que eren una síntesi dels que havia fet anteriorment. 

Supera amb èxit la prova d’ingrés al batxillerat.

El pare feia ruta per tot Catalunya venent cambres frigorífiques i neveres Frigidaire i, el seu patró, el Sr. Rifà Anglada, per premiar l’aprovat del seu fill, li va regalar una capsa d’aquarel·les – segons va dir – comprades a Londres.

EL 1936

Ja tenia 10 anys. Aquella infància de jeux interdits, sense maldat ni tristeses, va ser substituïda per un nou sentit de la responsabilitat no massa còmode. Amb la perspectiva del temps creu que la comunió, l’ingrés al batxillerat, la capsa d’aquarel·les i l’inici de la guerra el van fer tornar introvertit i tímid.

En començar la guerra tota la família es trobava a Bigues. A part del crit: “senyorets a fora !”, l’esdevenir quotidià era força normal. Li mancaven ulls per mirar el coche de la muerte: un Studebacker sedan negre i ple de cromats, CNT i FAI a les portes. Al tap del radiador un crani amb corbata de cintes negres i vermelles.

La família es queda a Bigues. La temporada dels bolets es magnífica. El batxillerat queda ajornat sine die i, per no perdre massa el temps,  assisteixen a l’Escola Municipal. En els racons més espessos del jardí juguen a pòtols i infermeres.

El dibuix del natural se li resisteix. Com cada Nadal a casa seva es fa un àpat suculent i prolongat.

Corre l’any 37 quan els requisen el xalet i el cotxe. Resten allotjats a la masia de can Prat Corona: finestres gòtiques amb festejadors. El pare li porta de Barcelona autèntic paper per a aquarel·la, el seu gruix i rugositat el meravellen. L’aquarel·la segueix fent-li molt de respecte.

Cap al 1938 tornen a la capital i els pares el matriculen, junt amb la seva germana, a l’Institut Balmes, situat al xamfrà Mallorca-Pau Claris. La Carmina comença tercer i ell – per fi- comença primer. A la classe de dibuix en Rovira Brull s’adona que assimila molt bé l’assignatura. El professor li demostra certa preferència, cosa que l’encoratja molt. Pinta una aquarel·la de 20×25 que titula Can Pins. I, el seu pare (com sempre, quin pare!), el porta a pintar a Sant Genís dels Agudells i amb aquest topònim signa una tela de 48×38.

El 2 de març de 1939, per l’avinguda de la República Argentina, feien l’entrada a Gràcia les tropes dels vencedors. Torna a passar l’estona al col·legi de Doña Rosario. En plegar se’n va als Lluïsos de Gràcia, on el seu pare, de jove, també havia anat. Amb en Jordi Baixet i en Josep Hosta s’entenen bé i formen un grup d’artistes-pintors.

És la postguerra, crua i dura. El declaren apto en convalidación i passa a fer segon curs a l’Instituto Nacional de Enseñanza Media Menéndez y Pelayo. Entre tots els alumnes formen dues Centurias de Falange Española: la d’Hernán Cortés i la de Francisco Pizarro.

El SEU organitza una exposició i en Rovira Brull hi presenta dues teles, una de les quals, de 65 x45, titulada Sant Genís, obté una mención honorífica. 

Feia algun temps que, per desig de la mare, estudiava solfeig i violí a l’Acadèmia Pla, del carrer Gran. Aquelles nocions i bons avals van fer que mossèn Batlle l’admetés a la Joventut Escolta Cristiana. En recorda les colles dels Falcons, els Oronells, els Isards… Els germans Bofill, Martorell, Vilanova, Aguadé, en Puigcercós, en Pérez i l’Anson, entre d’altres.

Periòdicament en Rovira seguia visitant  la padrina, però Santa Coloma ja no era la mateixa i l’Alícia s’havia casat.

En els Lluïsos, el trio d’artistes continuava fent la seva. En Pep Hosta va llogar un barracot dalt d’un terrat que es converteix en l’estudi. Hi fa un fred que pela, però no es rendeixen i pinten intensament, fins i tot a la llum de les espelmes. La tela de 35×27 cm El bodegó de la Tupina i la de 25,5×20 cm Nota de pomes i peres  estaven pintades amb aquesta llum.

Cap al 1945 el pare el va matricular a l’ Escuela de Peritos Industriales de Terrassa. La maniobra consistia en fer el peritatge perquè, amb aquest títol, l’ingrés a enginyers era més fàcil. Aquell any, entre acabar el setè curs de batxillerat, preparar-se per a l’ examen de estado, anar a Terrassa a fer l’ingrés i, acte seguit, començar el 1r curs a l’ Academia Tecnológica Ferrer, en Rovira Brull no tenia temps per pintar. Però va aprendre o, millor dit, va fer moltes hores de dibuix lineal. Fins i tot va arribar a dibuixar el despiece sencer d’un motor de dos temps, marca Adler. També va llimar molt ferro, li feien repetir i repetir una doble ala de mosca fins a deixar-la ajustada a la perfecció.

Corria 1946 i, per atzar, va anar a treballar d’ajudant a l’estudi d’en Manuel Maria Saló, que era un dels joves capdavanters de la Falange a Barcelona (detingut a l’inici de la revolta, es va passar tota la guerra reclòs en el vaixell Uruguai, ancorat al port de Barcelona. Aquella era la presó més dura de totes les presons). En Manuel Maria era un gran dibuixant de còmics i guionista de cinema (Once pares de botas). També feia els enormes murals que anunciaven les pel·lícules al Roxi i al Condal. En Rovira preparava els colors, cola de conill i terres, omplia els fons i feia les lletres.

El tracte amb en Saló va esdevenir molt dialogant i amical, li parlava de la filosofia de les coses o de l’art i l’introduí al món de l`òpera. Va tenir l’oportunitat de veure’n moltes, car en Manuel Maria li deixava el seu abonament al Liceu.

Mentre segueix estudiant per a perit a l’Acadèmia Ferrer, al capvespre, a la Corte Angélica de San Luis Gonzaga de Gràcia, la pintura es posa de moda i la Junta organitza una exposició col·lectiva. En Rovira Brull guanya el 1r premi i una medalla de plata.

El 1947 va ser l’any de la seva incorporació, com a voluntari, al Cuartel de Parques y Talleres de Automovilismo. La caserna, repartida en diversos palaus construïts el 1929 amb motiu de la Gran Exposició Internacional de Barcelona, estava situada al parc de Montjuïc. Als quatre mesos en Rovira es va accidentar: fractura oberta de tíbia i peroné. Entre l’estada a l’Hospital Militar i la recuperació es consumia un any i escaig. Aquest parèntesi li va facilitar molt temps per poder dibuixar petits formats, escriure i reflexionar intensament. Producte d’aquelles cabòries decidia que, quan fos “apto y útil” per a la vida normal, deixaria els estudis, es dedicaria exclusivament a la pintura i acceptaria les servituds que calguessin per guanyar-se mínimament la vida. A casa seva es van disgustar molt, especialment el pare.

Reincorporat a la caserna, obté permiso de pernocta, el que volia dir que anava des de les 6 del matí fins a les 14 hores. Passa períodes que, per rebel·lia o inconsciència, es guanya fer guàrdies dia sí dia també, i empalma la sortida de guàrdia amb el servei de cuina o qualsevol altre. La Carmina i en Miquel, ja promesos, el visitaven sovint i el portaven requisits fets per la mare.

D’amagat i, quan podia, el visitava una xicota, de la colla dels Lluïsos de la qual estava enamorat. Disposaven de tot el parc per passejar.

En aquest període va pintar una tela a l’oli, de uns 200×100 cm encarregada per Sor Nieves i Sor Petra. El tema era el símbol eucarístic del pelicà obrint-se el pit per alimentar les seves cries. Va ser penjat a la Capella de l’Hospital Militar.

Sense poder assitir-hi va participar a la col·lectiva: Jordi Baixet, Josep Hosta, Francesc Romagosa i Josep M. Rovira Brull, als Lluïsos de Gràcia aquest mateix any de 1947.

A l’ Exposición de Artistas Gracienses, 1948 amb el quadre Claustres de Sant Cugat del Vallés, oli sobre tela de 1,20×60 cm va obtenir medalla de plata. El 1949 li concedeixen un premi honorífic a l’ Exposición colectiva de Pinturas i, el mateix any, fa una exposició individual als Lluïsos de Gràcia. Al concurs de cartells Parque de Atracciones del Tibidabo, també va ser guardonat amb un segon premi i la impressió del cartell. Simultàniament fa dos cartells més: Gràcia a Nuestra Señora de Fátima i Romeria de Gràcia a Nuestra Señora de Montserrat.

PRESA DE CONSCIÈNCIA, LES ARTS  EN PRESENT 

En Rovira Brull, amb un grup de congregants i, previ consentiment de mossèn Penina, organitzen la catequesi i l’assistència mèdicosocial al poblet de barraques que va sorgint a redós de la pedrera del Carmel. Aquell esdevingué un dels primers assentaments d’emigrants (tot un poble de Múrcia, inclòs batlle i mestre). Tanmateix, junt amb en Baixet i l’Hosta, varen muntar  un taller de dibuix i treballs manuals. Un bon dia, sense cap explicació, reben l’ordre de deixar·ho tot en mans oficials. Des de llavors els tres amics varen adoptar posicions crítiques i contestàries.

El grup d’artistes es va ampliant. És l’any 1950. S’incorporen en Ricard Pascual, àlies el Surre (surrealista); el benjamí Toni Bachs i, esporàdicament, en Francesc Carulla, escultor, com el seu pare.

Rovira Brull conserva l’amistat d’en José Delgado el Córdoba que era un bon cantant de flamenco; aquesta relació acompanyada d’un freqüent  itinerari pels tablaos i les tavernes del barrio chino, són els determinants de l’afecció, mai perduda, pel flamenc més profund i autèntic.

Amb Jordi Baixet anaven, de feia algun temps i almenys dos cops per setmana, a casa de l’Adolf Burballa, gran amic que tenia un tocadiscs magnífic i que, si calia, es feia portar els discs de la mateixa USA. Varen fer jam-sessions memorables. El Tete Montoliu va assistir-hi diverses vegades.

Gràcies a un promotor i a l’ajuda d’en Toni Bachs, Rovira escenifica el “Poema de Nadal” d’en Josep M. de Segarra. Tant el disseny  dels decorats com dels figurins i la il·luminació va ser un intent força positiu que pretenia trencar amb l’estil tradicional de fer teatre. L’estrena va tenir lloc als Lluïsos de Gràcia,  i va assistir-hi l’autor.

1951-1956 / COL·LABORACIÓ AMB EL DR. VICENS VIVES – ZEN – EL GRUP SÍLEX

El 1951 el Dr. Vicens Vives encarrega a Rovira Brull les il·lustracions per a una guia de la costa Brava, amb text de Jaume Sobrequés. Fent aquest treball es va passar una temporada dibuixant intensament per aquelles contrades. Les lliçons magistrals del Professor li ensenyaren a aprendre a mirar el País. L’any següent, il·lustra, també per al Dr. Vicens Vives, el llibre Aproximación a la historia de España” i, a més, li prepara 12 xilografies i 8 puntes seques (reforçades) per al llibre Juan II de Aragón que es publica a l’any següent, 1953.

L’ Editorial Teide li demana que il·lustri la Historia de los Pueblos, de J. Colls Carreras. 

Deixa d’assistir a la Escuela Superior de Bellas Artes de San Jorge on havia ingressat el curs 47-48 i entra a treballar a PUBLICITAT ZEN. Participa en una exposició col·lectiva del Cercle Maillol, al Consolat Francès. Participació que es perllongarà fins al 1954.

El 1953 en Rovira es passa moltes hores a Zen. És assidu del Club 49 i, esporàdicament del Hot Club Barcelona, la bodega Bohèmia i el bar Pastís. Com a complement de tanta activitat no es perd cap sessió de cinema del Cercle Lumière, del Consolat de França. 

Participa al VII Saló d’Octubre com a artista seleccionat. D’aquesta època són dos anilines sobre cartolina estucada (carte a gratter): El Salta, 50×65 i Camperols de Salamanca de 50×65. El mateix any li és atorgat el primer premi del Concurs de Christmes del Cercle Maillol.

I, per arrodonir l’activitat d’un 1954 bastant complet, en companyia de l’Alcoy, l’Hernàndez Pijoan, en Planell i en Terri formen el Grup Sílex.

Segueix un any de treball i consolidació. Participa a la III Bienal Hispanoamericana de Barcelona i al VIII Saló d’Octubre de Terol. Són d’aleshores, l’oli sobre tela El cinema de 150×150; La locomotora i el penjat  i El judes, ambdós de 100×70 en tempera sobre paper.

El 1956, junt amb Eduard Alcoy, fan un curs de gravat a l’ Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona.  Exposicions vàries: de dibuixos i pintures, conjuntament amb ferros vinclats d’en Terri; al Foment de les Arts Decoratives (cúpula del Coliseum) de Barcelona; al Museu Municipal de Mataró o la itinerant II Salón Revista, Joven Pintura Catalana. El Grup Sílex fa una exposició a Alacant.

1957 – CAP AL MARESME

De la mà d’en Terri i d’en Jaume Rectoret, trasllat professional a Premià de Mar. L’estudi Zen és substituït per COM-CAL, una fàbrica de calcografies tèrmiques estampades mitjançant el procediment del silk-screen. El propietari era en Jaume, company d’aventures fins a límits insospitats. Però Rovira Brull, amb qui va fer posteriorment una amistat molt “més de la terra”, segons terminologia del Quadern gris d’en Pla, hi va ser amb el seu germà, en Joan, de la seva edat i de la seva corda. Els records d’aquesta relació són  tants i tan plens que resten amorosament conservats al cor desmesurat d’en Josep Maria. Refereix que pocs anys després, amb la seva dona, l’Esther i la seva filla Nefer, varen passar una llarga temporada a casa d’en Joan Rectoret, la Montse (“que no fa massa ens ha deixat”, diu) i l’Anna. Plegats, la llar de foc, en Brassens, Brel, l’Aznavour… el goig d’estimar, sentir i viure.

COM CAL I TINTEX

El procés expansiu de COM-CAL feia necessari ampliar l’estudi de disseny i organitzar una oficina de publicitat. Es tractava de donar servei complert a la creixent indústria tèxtil. La feina era molta i apassionant. D’altra banda en Jordi Aymat (malaguanyat amic que va morir) li encarregà la realització de dos murals per al vestíbul de Tintex, SA de Mataró. Tint capdavanter en aquell moment. El mural de dues parets Història del tint es composava de: El tint antic i El tint modern de 3×5 metres cada un. Per pintar-los es van emprar esmalts antiàcids.

1959 – EL CASAMENT, LA VIDA A PREMIÀ DE MAR

El 3 de gener de 1959 en Josep M. Rovira Brull es va casar amb Esther Joan Ortega. La cerimònia es celebrà al Santuari de Nostra Senyora del Munts, parròquia de Sant Boi del Llussanés. S’instal·len a Premià. Als vespres es reuneix tota la colla a la Fonda Comercio, de la qual era propietari en Jony Capdevila, cabdill de la rauxa i fins a un puntet, de la disbauxa. En una de les potes de la taula, en la qual acostumaven a sopar, hi tenien lligat amb una cadena en Lluís Hospital que, disfressat de Quasimodo, amb una cuixa de pollastre a la mà (saltant i cridant) espantava els confiats vianants. En Fernando, amb barretina, camisa blanca, una gran llaçada de bandera catalana al coll, faixa i armilla, servia la vianda a les taules. Allò era per no perdre-s’ho.

De 1960 a 1968 – LA FAMÍLIA, LES MORTS I ELS NAIXEMENTS, LA FEINA

La parella espera el seu primer fill. Tres mesos abans del naixement es morí la mare d’en Rovira Brull. Acostumat a una vida de whisky i clavells el dolor encara li va resultar més profund, ho va acceptar, malgrat, però, segueix sense trobar-hi una lògica.

El 24 de maig naixia la Néfer, l’Esther Joan havia fet florir una alegria no pas fugissera. Era com l’explosió dels sentits, de la humilitat i d’un sentiment com antic que esculpia la vida, que puntejava l’etern. 

La feina, ara més necessària, demana més dedicació. S’ha de seguir estudiant les noves possibilitats del dibuix publicitari que, si és reflexiu, pot acostar-se molt a l’art.

La petita Néfer, l’Esther i ell venen a viure a Mataró. Aquí neix, el 15 de desembre de 1961, un noi a qui posaren de nom Josep Maria, com el pare, però que des de bon principi li van dir Txitxo.

Aquests anys el Rovira adopta una postura políticament compromesa amb els valors de l’esquerra, a la vegada que pren el determini de tancar el cicle de la pintura abstracta o d’expressionisme abstracte, caracteritzada per la diversitat de textures i relleus: pam, serradures cremades, oli o qualsevol altre pigment. Són peces d’aquella època La mà i L’home i la ciutat, teles de 97×130 cm  L’empremta del peu, tela en tècnica mixta de 89×130 cm i L’origen, tela de 130×162 cm.

Amb en Pim Montserrat i l’Anson (antic company escolta del grup de mossèn Batlle), varen endegar, en un pis del passatge Garcia Oliver, l’embrió del que ha estat l’escola Anxaneta. Aquest fet sempre ha quedat en l’oblit.

Passa 1966 i la feina el porta a Burgos, a fer acabats de decoració de la fàbrica que Manufactures Canyamars inaugura en aquella capital castellana. Pren moltes notes de color amb la idea d’incorporar-les en les pintures del futur. 

Durant aquest any i els dos anteriors va tenir molt de contacte i llargues discussions amb en Moisés Villelia.

Li encarreguen el cartell de la Fira de Mataró. Viu dies de certa desestabilització. Fa el retrat de la seva filla Nefer, oli sobre tela de 81×100 cm.

El 3 d’octubre de 1967 neix el tercer fill, és una noia i li posen Anna. Sigui perquè de petita se li va escrostonar una de les dents del davant o perquè era molt belluguet,  li va quedar l’àlies de rateta. 

Prossegueix la inquietant revisió de la posició artística, el disseny es renova cap a posicions molt elitistes. El contrapès haurà de ser el mateix medi d’expressió: la pintura o el dibuix. Resultat d’aquelles reflexions en Rovira Brull comença a dibuixar escenes de la Guerra Civil (mescla de records, dimonis interns i cansanci polític). En alguns casos les situacions plasmades són quasi terrorífiques.

Rep l’encàrrec del cartell per a les Fiestas de las Santas de Mataró. El GEM (Grup d’Escoles Mataró), recent constituït, li demana una programació de l’àrea plàstica. 

 

Any dolent va ser el 1968 per a en Rovira Brull. El seu estimat pare, tornant de Riells del Fai, a l’autovia de l’Ametlla, sofreix un greu accident de cotxe, de les conseqüències del qual mor als quatre dies a la Policlínica de Granollers. Tan enorme pèrdua i tot un seguit de circumstàncies emotives i d’identitat social, fan que comenci una temporada molt difícil i colpidora que es perllongarà en el temps.

Al Museu Municipal de Mataró farà una exposició amb el tema: Milicianos y batallas. Evocaciones 36/39. Continuen les seves il·lustracions per a la revista Tele-Estel.

La Caja de Ahorros Layetana li encarrega un logotip i anagrama nous, dins un procés de reestructuració d’imatge. El nom passa a ser Caja de Ahorros Layetana. Es tractava d’ajustar-se al nou concepte que la Institució requeria. 

També la Caixa Laietana li encarrega una escultura per a la façana de l’Escola Jaume Recoder. L’obra és de ferro i aram, amb intervencions de forja clàssica i una temàtica dual molt mataronina: el Carril vist en secció i la Coca. Les mides aproximades 3,4 x 2 metres.

En aquell temps, al carrer Sant Pere més Alt, en Pere Viada – sense convencionalismes i enamorat de l’art i la vida -, inaugura un bar que anomena el Carril. Recent oberta la porta el primer dia, al seu interior, ja circula el corrent d’aire fresc del Maig Francès. Ben a prop l’estudi d’en Josep Novellas i Andreu Beneit.

El Carril, a més del fenomen artístic de les exposicions al carrer, obertes a tot tipus de tendències i ideologies, va tenir uns valors i efectes molt interessants.

Mataró, de sempre, ha estat dividit, sense reconciliació possible, entre el Mataró centre i les barriades. El centre, molt conservador, amb un catalanisme de l’estil: – “Estigui bonet!” – “Bona nit tingui i caixa cobri!”. Amb nois i noies dels de “mare, a la plaça fan sardanes”. El Salve Regina i (ara toca), el materialisme dialèctic. 

Si això era el centre, la barriada era la dels immigrants i l’olor de totxana: tajo, carajillo i tota la família treballant. Algú que “arranca por soleares” amb molta grapa, got de vi dolent, nostàlgia i pell de gallina. Aquella gent també sabia pensar.   

El Carril, potser sense cap propòsit previ, va ser un gresol que va ajudar a la fusió d’ambdues cultures. Allà apareixien els xicots de Cirera: Contreras, Benítez i Patricio (aquells que feien exposicions i llegien poemes pel seu compte al barri), altres del Palau i Cerdanyola. El poeta Antonio Llamas i els seus companys de Lleó, l’equip Claraboya de poesia. Es començà  a llegir en veu alta Lorca, Hernández, Pere Quart, Machado, Salvat-Papasseit, Espriu o Neruda. També a entendrel’s, potser gràcies a aquella fusió de text i plàstica que se’n va dir Literforma. Es projectà el prohibidíssim Cuirassat Potenkim, Le chien andalu i es representà La ronda de mort a Sinera. La gent aprenia a cantar el “Partisano” o “La bandera rosa”. I, a les matinades, uns pocs dels que deien hippies tocaven la flauta dolça i els bongos, bevent llet i xuclant un porro. 

Els noms en són molts i coneguts. 

En aquest carrer en Rovira Brull coneix Novellas, i pressent -vol creure – l’inici d’una llarga amistat que,  a hores d’ara, segueix més viva que mai.

Al Museu Municipal, l’Ajuntament organitza un Curset d’ornamentació nadalenca de la llar que dirigeix Rovira Brull, curset que es reprodueix fins al 1973, amb col·laboració de Casa Miracle i Floristeria Pera.

LA DÈCADA DELS 70: ENSENYAMENT, CRISIS

L’obra de Rovira Brull, en iniciar-se la dècada, es caracteritza per la utilització de diversitat de camins dirigits a aconseguir la seva finalitat, el que vol expressar. En un vessant, treballa el disseny de programacions i treballs manuals destinats a l’ensenyament. I,  en  l’altre, la compromesa o èpica fixació en un expressionisme sense concessions encara que, a voltes, fent incursions en algunes propostes més poètiques, com les sèries dels vaixells, l’apropament a la xilografia o la imatgeria dels segles XVII i XVIII.

Entra a treballar a l’escola Meritxell. La seva ubicació, l’excel·lència de les instal·lacions, els medis i el tarannà dels responsables li permeten planificar i portar a terme les classes de dibuix o manualitats a un nivell del qual ara  manifesta sentir-se plenament satisfet. 

1971 és una continuació de l’anterior. Les pròpies contradiccions el van conduint a un carreró sense sortida. Segueix impartint classes.  Experimenta amb dues teles, molt carregades de matèria, en les quals hi practica moltes incisions i refregats, imitant erosions.

Aquella tardor en Rovira Brull viu una situació en la qual la ficció i la realitat semblaven la mateixa cosa. Cal combatre el fantasme de l’angoixa i retornar a la quotidiana realitat, algunes vegades massa oculta.

Li proposaran pintar,  però no va agafar cap pinzell.

De retorn al Carril quatre joves silenciosos escolten Pink Floyd.

Altra volta al Meritxell. Realització d’una col·lecció de mòbils pedagògics per a la fàbrica de joguines Papirot’s.

L’any 1973 l’Eduard Alcoy i el comú i retrobat amic, Francesc Rodon (llavors era el director artístic de la Sala Gaudí) el van fer entrar de poulin a l’esmentada Sala. 

Pren part en una col·lectiva a les mai prou ponderades sales de l’antiga Gaudí de l’avinguda Madrid. 

S’accelera el ritme d’exposicions. Feliç retrobament amb Alcoy, Hernàndez Pijoan, Planells.

De la mà, estimada mà, d’en Paco Rodon i d’en Joaquim Horta coneix Ricart Salvat, l’Ovidi Montllor, el Manel Peiro i la Marisa Mir, en Xavier Ribalta i en Paco Ibáñez. Per a en Pere Calders i l’Ovidi Montllor tot l’enyor.

A partir del 1973 i, pràcticament fins al 1980, és una època en la qual la vida d’en Rovira Brull esdevé planera, quasi rutinària. Pintar, donar 2 ó 3 classes, generalment de preparació a belles arts, passejar pel Pla d’en Boet i tornar a l’estudi a preparar l’estratègia a seguir en el proper quadre. A les nits somia que segueix pintant acabant el quadre recent començat. Cada dia, el fet de passejar pels camins i conreus esdevé una assignatura d’aprendre a mirar, sobretot les petites coses.

Fruit d’aquella disciplina, gairebé acte religiós, de mirar la seva pintura, abandona el que es va dir neosimbolisme  per passar a cercar una expressió més quotidiana de l’existència. Es planteja que els medis i la tècnica han de ser totalment integradors: des d’un valuós paper fet a mà a una clau oxidada d’obrir llaunes de sardines o un boixet de fer coixí de punta, en fi, tot allò que calgués. S’havia de tenir en compte que “molt és poc i poc és molt”. 

ELS ANYS 80 – EL MESTRATGE – FOMENT DISSENY – SUPORT ALS  JOVES CONCEPTUALISTES DE MATARÓ.

En Rovira Brull apunta que, el 1980, acompanyat de l’Esteve Mach, en Santi Estrany i en Llorenç Campdepadrós, amb una cinta mètrica i molt d’entusiasme, varen començar el Catàleg del Patrimoni Històric Arquitectònic, pel carrer d’en Pujol, precisament. 

L’any següent, en ésser membre del Consell Municipal del Patrimoni Arquitectònic, li encarreguen el disseny i la diagramació d’un llibret: MATARÓ. Pla especial del catàleg del patrimoni històric-arquitectònic de Mataró – Memòria històrica. Dels textos es fa càrrec Joan Bonamusa, Joaquim Llovet i Manuel Salicrú.

En Rovira comenta que ha estat al Consell fins a la darrera legislatura i mira el temps transcorregut amb la tranquil·litat del que, almenys, ha procurat ser útil a la seva ciutat.

Per les mateixes dates la Junta Directiva del Foment Mataroní li va proposar fer una escola que omplís el buit deixat per la desaparició de l’Escola d’Arts i Oficis. Es va fer una planificació on res restava a l’atzar. El propòsit, fins i tot es va pensar en la possibilitat d’un edifici de nova planta, era engrescador. Malauradament es va haver de reconduir el bell propòsit i, aprofitant part dels locals del Foment, es va obrir FOMENT/DISSENY.

Es va formar un equip d’alumnes (la major part en procés de fer l’ingrés a la Facultat de Belles Arts), força eficient. Tot i pensant en fer coincidir els corrents més usuals de la Facultat o obrir nous camins, en Rovira Brull programava fets puntuals, com El bodegó blanc.

L’abril del 1981 s’esdevé la Proposta  d’Art a la platja de Mataró. 13 joves artistes locals: Lola Albarracín, Calleja, Benítez, Simón, Cuyàs etc. hi diuen la seva, i tenen  com a escenari la sorra, l’aigua i el vent. En Rovira els escriu el text del catàleg, en exercici d’un cert mestratge i en generós suport a les primeres accions dels futurs artistes, molt conceptuals. Aquesta acció va tenir el patrocini de la Galeria Tertre i de la Conselleria d’Educació i Ensenyament de l’Ajuntament de Mataró.

També a l’abril, però del 1982, en Rovira presenta al Museu Municipal, continuant aquella tasca de protecció i estímul dels joves, la CAPSA. núm. 1, en un acte on posà veu la Nefer i música l’Adela Filbà. La capsa contenia obres conceptuals de Lola Albarracín, Calleja, Cuyàs i Simón. 

Als anys vinents l’activitat d’en Rovira se centra en la seva obra tantejant volums i objectes, sense deixar la tasca d’ensenyament no reglat que li resulta força estimulant.  

Del 10 al 30 de juliol de 1985, a la Sala d’Exposicions del Foment Mataroní, té lloc l’acció Els jocs d’armari, una instal·lació en la qual, a més d’alumnes del FOMENT/DISSENY van participar-hi l’Aula de Teatre del PMC de Mataró, dirigida per Carles Maicas, i l’orquestra de cambra The Cogí de Rebote University, grup de músics que editaven l’únic Fancine de Mataró. Les qüestions elèctriques corrien a càrrec de Jaume Minguell i les de maqueta i fusteria, de Joan Fernàndez.

Ous de Pasqua va ser una acció simpàtica. Es tractava de reprendre la tradició de pintar ous per aquesta època de l’any. Amb la idea  que la proposta fos integradora, els ous a pintar eren de fusta, guix, cartró i altres materials. Col·locats en capses de ½ dotzena els van exposar al Robafaves i, fins i tot, es posaren a la venda.

En motiu de l’acte MAIG-87, Mataró recorda Joan Oliver, es va fer, a tall de pràctica de l’aula FOMENT/DISSENY, la decoració d’un aparador a la llibreria Robafaves. Amb materials de rebuig i mobles vells es procedí a elaborar un muntatge-escultura el cap de la qual era un autèntic crani de vaca. Es deia: LA VACA DE LA MALA LLET. Una bona part dels elements decoratius els va proporcionar gentilment un xicot d’Olot, en Modest Soy.

Rovira Brull acostuma a dir que SPORTING LIFE-87 va ser la proposta més desaprofitada, perquè no es va saber valorar la importància que podia tenir com a punt de partença per a la creació d’un disseny tèxtil que arribés a crear la MODA MATARÓ o MODA MARESME. Es tractava que els alumnes, a partir de l’entorn mataroní (la ciutat, els camps, les carenes, el mar, etc.),  busquessin un color i una textura pròpia. La plasmació va ser una col·lecció de xandalls. A partir de la peça de teixit de punt blanc i del pertinent patronatge, interpretacions de disseny totalment lliures. Com a cloenda, el 18 de juliol de 1986, al vestíbul de La Parisina, amb l’assistència d’en Daniel Giralt Miracle i d’en Remigi Herrero, va tenir lloc la desfilada amb les models i coreografia de L’Estudi Centre de Dansa.

Per manca de pressupost el FOMENT/DISSENY es va anar deteriorant i, en definitiva, es va esgotar.

El curs 1987/88 s’inaugura el taller obert de les Esmandies. El lloc estava molt degradat: la manca de potència elèctrica i les ínfimes condicions de seguretat feien impossible fer-hi classes. Amb prou feines s’acabà el curs.

Si és ben cert que gairebé tot és cosa mental, també ho és que el sentits transformen les coses – potser tot és la mateixa cosa, dubte o reafirmació, no se sap, en Rovira Brull que a més diu: de la incisió sobre la superfície plana neix el dibuix; aquest arriba a un punt que s’anomena pintura i, la pintura cerca, de manera natural, la tercera dimensió. Amb altres paraules: quasi tots els pintors han sentit la necessitat d’expressar-se amb el volum, amb l’escultura.

Sense respectar cronologies, el treball escultòric d’en Rovira té diverses etapes i circumstàncies: fang, models de guix, recerca de cànons i d’altres. 

Per comanda del senyor Josep Mach (+), gran afeccionat a les arts i excel·lent dibuixant, en Rovira va fer una figura d’home utilitzant tota mena de fustes, a quina més noble, cadascuna en funció de la forma a representar. Estava destinada a la farmàcia Enrich del carrer Sant Josep. En l’actualitat es propietat del seu fill. També es dedica a fer grans construccions i mòbils, matèries que domina molt, gràcies a la quantitat de treballs manuals que va realitzar en la seva època de docent.

La desapareguda fundició El Sant Crist del Pla d’en Boet li va proporcionar la possibilitat de poder realitzar les obres de ferro colat.

DÈCADA DELS 90 – LA MADURESA 

Rovira Brull assegura que cal prendre’s el fet d’exposar com la prova a què se sometien els picapedrers, constructors de catedrals, per assolir un graó en l’ofici. Pel mateix substrat d’aquesta idea no és amic de prodigar-se. Dóna com a vàlides, darrerament, l’exposició antològica commemorativa del 62è Dia Universal de l’Estalvi a la Caixa d’Estalvis Laietana de l’any 1986 i l’altra posterior a la Galeria d’Art Minerva datada al novembre de 1989.

Llevat d’una anècdota: en una exposició a Banyoles, l’estiu del 94, va gaudir d’una bona dosi de perplexitat quan, en assistir a la inauguració d’una seva exposició, no va entra-hi ningú. “I tampoc es va perdre res”, comenta somrient, “cal acceptar aquestes coses amb humilitat i, més si, per sopar, pots menjar uns excel·lents espàrrecs de bosc fets a la planxa”.

Tot fent una caiguda d’ulls, d’aquelles que concentren el pensament buscant quelcom a la memòria, en Rovira Brull explica que havia tingut notícies (en èpoques de l’abat Escarré) d’un grup molt actiu de joves intel·lectuals d’esquerra. Al pas del temps coincideix amb un d’ells a la Viga Blava, acabada d’estrenar-se i sense local propi. El jove en qüestió, no recorda si portava barba o no en portava, li va passar una filmació en super 8, plena d’iridescents flors silvestres  i paisatges feréstecs de les terres d’en Serrallonga on, al ritme d’una música barroca intemporal, es llegien poemes molt acurats (esplèndida la lectura d’en Ramon Safont-Tria) que el varen cridar força l’atenció. Aquell curt es titulava El beso en el aire. Els poemes eren d’en Manuel Patricio i la fotografia de Luís Mateos. Des de llavors el record va restar viu fins que, de la mà del comú amic Pepe Novellas, vàrem tenir l’oportunitat de parlar extensament amb Manuel Patricio, autor d’aquells poemes. D’aleshores ençà les nostres xerrades i els intercanvis han estat agradables, plens de significats,  de respecte i d’arpegi mutu: “Espero i desitjo que farem coses junts, honrades coses en el camí de l’art”. Un exemple ha estat el Full del Llimoner número 11 que han fet plegats al gener del 1995.

El 1990 ja feia alguns mesos que en Rovira Brull era vocal d’Arts Plàstiques del Patronat Municipal de Cultura de Mataró, sota la regidoria de Josep Fradera. En aquell espai de temps va organitzar les següents exposicions:

1989 – Joaquim Vilanova, N. Alberch, Gisela Martínez, Núria Aymerich, Jordi Homar Marqués.

1990 – Mia Llauder, Marta Floriach, Tono Framis, Martí Anson, Xavier Julià, Homenatge a Pere Pagès, Dani Montlleó, Gemma Pont, Glòria Safont-Tria, Sàgar Malé.

1991 – Antoni Lleonart, Ita Puig, Manuel Quadrada, Jaume Casanovas.

També ha escrit articles, a l’ensems, com a presentacions de catàlegs: per al Yago Vilamanyà, 1984, el text “Yago és un homenot…” dedicat a la sèrie Escultures, a l’Aixernador; el 86  per a Martí Anson, Domènech, Joan Fernàndez López, Joaquim Vilanova, Mònica Vilert; per a la Carme Rovira a l’exposició homenatge a l’Ajuntament de Vilassar de Mar; per al Jaume Simon a l’exposició que va fer l’any 90 a la Minerva; per a la Mònica Vilert el text “Retrat amb paisatge” presentant el treball 6, Sentits a la Caixa Laietana i la Galeria Tertre.

 

El 1994 el Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró li encarrega uns projectes d’escultura per instal·lar a la rotonda d’accés a Mataró a frec del Pla d’en Boet. Es diu que la rotonda portarà el nom de Porta Laietana. En Rovira Brull tenia fets uns estudis sobre les dues entrades a Mataró: Les cinc sènies amb una nina romana (en ús actualment)  i El Pla d’en Boet amb el poblat romà de la torre Llauder. Les dues entrades acumulaven tota la simbologia possible del voramar, els conreus, amb la geomètrica perfecció que només pot donar la secular superposició de civilitzacions, i les carenes de fons. El símbol volia ser clar: la Terra. Si Les cinc sènies era la deessa de la fecunditat o el referent màgic del lloc de naixement d’una Verge Negre; el Pla d’en Boet (triangle màgic – mar – assentament romànic – Burriach) era el triangle del qual n’és vèrtex el Montcabrer. Burriac com a  referent principal de la cultura Laietana. 

L’escultura, de 20 metres d’alçada, projecte que va ser acceptat i que resta pendent d’execució, vol respectar l’esperit de les pintures rupestres. L’atribut de l’arc és el toc referencial de l’Artemisa, deessa grega de la natura i la caça, germana d’Apolo i filla de Zeus i Hècate. Casta i verge, resta jove per sempre. Per a la gent d’Efeso és deessa de la fecunditat i els romans l’anomenen Diana que, posteriorment, és transformada en una verge negre (quasi sempre trobada per un pastor). En altra versió l’Artemisa és l’esposa d’un rei grec, caçadora i recol·lectora de l’herba cordial. També origen de la transformada Minerva creadora.

Per altre costat, les pintures murals de Tintex, tancada l’empresa, estan en procés de ser traslladades a l’atri de la nova i flamant Biblioteca Pompeu Fabra, a la plaça Occitània.

Passen els dies i moltes hores de treball pacient, febril, creatiu. Amb la companyia permanent que li proporcionen moltes hores de: flamenc, ars antiqua, ars nova i barroc gravades i, també comentades, per l’amic Manuel Patricio.

   

Els darrers mesos del 95 i el 96 en Rovira Brull, pel que fa a l’escultura, està fent una col·lecció de persones a partir d’eines agrícoles: xapos, arpiocs, faus, forques. Eines que el temps i el treball han anat transformant, també l’obstinada racionalitat dels pagesos que les van replanant, afilant o soldant fins al seu límit d’eficàcia. Són eines que dins tenen xispes de vida. El seu tacte oxidat i aspre és com si s’acariciessin fulles de figuera, pells de canyes seques o tomaqueres al sol, segons que sentencia en Rovira, les seves formes mostren la perfecció que només donen els segles i segles de recerca de la utilitat.

En Rovira Brull ha procurat crear una vila o un pessebre on les petites mides estan pensades per poder convertir-se en mides monumentals.

Al final el personatge d’aquesta biografia, en Josep M. Rovira Brull, diu que ha parlat poc de la família i “és l’única cosa que tinc”: la dona, la Néfer, en Txitxo, l’Anna; la seva amiga personal que es diu Esther i és la seva néta, la petita Júlia, la Putxi  i en Quim.

També,  i no sap diferenciar si és de la família o no, el pintor Pep Novellas.

Aquesta biografia no recull els neguits i la il·lusió que l’ exposició antològica de can Palauet i el llibre que teniu a les mans estan fent bullir en el seu cor.