Pintura

Sense ànim de fer cap dissertació acadèmica sobre l’obra de Rovira-Brull, millor deixar-ho per a futurs doctorands d’Història de l’Art, si que descriuré a grans trets els períodes i tendències artístiques acompanyats d’alguns exemples.

 

Rovira-Brull, pertany a la segona avantguarda artística i, va conrear diferents estils, tècniques i gèneres, ja de ben petit, amb 14 anys va realitzar un conjunt d’acadèmies amb la tècnica de pintura a l’oli, aquarel·la i llapis, amb gèneres com les natures mortes, les obres ‘El “bodegó” de la Tupina’ i ‘Peres i pomes. La nota’ ambdues de 1940 o el paisatge ‘El moll de Barcelona’ (1944) o el retrat a llapis de la seva mare, totes aquestes obres primerenques, tenen un llenguatge plenament clàssic. Podem considerar ‘El claustre de Sant Cugat’ obra de 1948, d’estil impressionista, més tard a la dècada dels cinquantes, l’abstracció i l’informalisme pren força amb quadres com ‘L’home modulat’, obra abstracte de 1965 i, els setantes i vuitantes pintarà amb un estil neosimbolista amb obres generalment realitzades amb témpera com ‘El vaixell dels miriàpods’ o ‘Circumstància ibèrica I i II’, ambdues de 1977, la producció d’obra neosimbolista és quantiosa i, aquest fet ha motivat que se’l definís sovint com a pintor neosoimbolista, cal destacar que a partir de finals dels setantes realitza un conjunt de collages i obres amb tècniques mixtes de temàtica variada, ‘El guaita de Sant Pere de Roda’ de 1983 i el ‘Brau ibèric’ de 1989, en són exemples.

Si bé hi ha una evolució cronològica d’estils classificables per dècades ja que hi predomina un determinat estil, també és cert que Rovira-Brull no va deixar mai cap estil i temàtica, en qualsevol moment des dels cinquantes fins als norantes.

 

A mode d’epíleg valgui aquest escrit de Fèlix Grande del Catàleg de l’exposició de Rovira-Brull a la Sala Gaudí de Barcelona de l’any 1979.

“Cuando el talento y la imaginación se acuestan juntos en la alta y larga noche, la cama de la historia pare rejas y trenes, ortopedias, trabucos, semen metálico, meticulosas geometrías de horror, graznidos de dragones, marionetas y muerte. Rovira-Brull, este tataranieto desolado del Bosco y primo del enérgico espanto surrealista, se echó cansado en las ortigas de un anochecer para dormir su insomnio. Mientras dura la noche, su pesadilla minuciosa dibuja con paleta feroz y prodigiosa pluma la afrenta de la calamidad; híbridos de delincuente y esqueleto de bruja y de tahúr, de puta y grajo, de jaula y de vagón, de acero y hueso, de teta y barbo, de camposanto y de ciudad, de calavera y de cometa, van llenando la noche de gritos apagados, de estáticos bramidos, de furia quieta, de aherrojada locomoción. Adónde van sino a ninguna parte ese tren espantoso, esos biplanos de ajedrez, esa motocicleta sin manillar y vigilada por los semáforos cornúpetas. Rovira-Brull suda en su noche, siembra insomnio en su sueño, y con un terror cuidadoso va desliando el legajo de su alucinación hecha con cascotes de realidad, con sarmientos de historia. Cascos de guerra, calaveras de guerra, locos de guerra, componen una orgía letal, un aquelarre frío, un burdel tumefacto. Rovira-Brull padece un sueño -pero que no es un sueño- poblado de canallas escuálidos, de infinito metal, de hueso autoritario y resurrecto. Mal descansa en la noche el artista Rovira-Brull: pero el artista no se ha inventado para descansar. Sin descanso, nocturno, Rovira-Brull va creando su realismo impetuoso, su bárbara objetividad, su locura documentaria, mediante obras exactas y a la vez ilimitadas, llenas  a un tiempo de rigor y de libertad, de silencio y lenguaje. Mientras dura la noche.

 

Félix Grande

Rovira-Brull. Catàleg d’exposició. Sala Gaudí. Barcelona, 1979

1940 - 1950

1980 - 1990

1950 - 1960

1990 - 2000

1960 - 1980

Obra de Petit format

Col·lecció Vaixells