Enric Miret i Rull

Elements per a una història

Vaig conèixer el talent d’en Rovira abans de conèixer en Rovira pròpiament dit.

Era a final del 1952 i jo acabava de tornar a Catalunya després d’una molt llarga absència. En Miquel Porter em va regalar una petita meravella, l’ Aproximación a la historia de España, de Jaume Vicens Vives. L’admiració que em va provocar encara dura i, fins al final de la meva activitat d’ensenyant, l’he recomanat als meus estudiants de la Universitat de Poitiers. Però aquella edició tenia unes vinyetes al principi de cada capítol que em varen agradar poderosament. Hi vaig veure no solament talent, sinó, a més, ofici.

A l’abril del 53 vaig començar a treballar com a dibuixant a la Publicitat Zen, que havien muntat l’Alexandre Cirici i la Paquita Granados poc temps abans. I al cap de poc van entrar-hi també la Madile Deffontaines i en Josep Maria Rovira Brull. Un dia, parlant d’il·lustracions, li vaig posar com exemple del que m’agradava les de l’Aproximación i aleshores em va dir que n’era ell l’autor.

Era, tanmateix, una manera excel·lent de començar una amistat, i el que va seguir ho va anar confirmant. El Zen, com li dèiem, era ben diferent de les empreses de publicitat d’ara: aquell estiu encara era a la via Laietana, en un pis minúscul, i el director artístic -que era el pompós títol que portava en Cirici- i tres dels quatre dibuixants ens havíem d’enquibir en una habitació insuficient i mal il·luminada. Al Zen es cobrava poc, es treballava bastant i s’aprenia molt. Enraonàvem més del que aconsella l’eficàcia, però val a dir que el que enraonava més era el mateix Cirici. I com que tenia, com és ben sabut, una cultura increïblement vasta i molta gràcia per expressar-se, era un plaer escoltar-lo. A vegades la Madile cantava suaument velles cançons franceses, i l’escoltàvem embadalits, tot dibuixant. I es feia un respectuós silenci sempre que entrava la Paquita, que aleshores encara vèiem com la mestressa.

Al vespre, quan plegàvem, solíem anar a beure una copa a tavernes d’aquella zona que encara no se’n deia la Ciutat Vella. Sovint s’hi afegien en Miquel Porter i en Francesc Vicens, i continuàvem amb més lleure la conversa començada al Zen. Eren, en general, converses poc alegres: tots teníem una clara consciència de la mena de temps que vivíem. Ens havia tocat el rebre i ho sabíem, però no ens resignàvem. Ara, que ho veig amb tants anys de distància, penso que ho fèiem bastant bé: conservàvem la dignitat i anàvem tan lluny com era possible, sense perdre’ns per herois.

Avui, després de tot el que hem viscut, pot resultar difícil de comprendre que la lluita per l’art modern fos una tasca de resistència. I no obstant, ho era. L’ambient d’aquella Barcelona era espès, el sostre baix i l’esperança escassa. La “cultura” oficial ofegava, l’altra vivia soterrada i el gust imperant era “no acceptar l’oferta cultural del règim”, com ho deia aquí, a Poitiers, parlant de novel·la, Manuel Vázquez Montalbán. Avui la paraula modernitat serveix per designar les formes més brutals del capitalisme -i les més deplorables de la cursileria-, però aleshores encara conservava el seu sentit veritable i noble, i nosaltres ho crèiem.

 

El Zen, tal com l’havien pensat en Cirici i la Paquita, es proposava canviar el gust en matèria de publicitat, i avui sabem que ho va aconseguir. La reflexió i la recerca eren constants, els intercanvis, fructuosos. En Rovira sabia molt de tècnica i la Madile, que havia fet les arts déco a París no es quedava enrere. Entre tots dos vam anar perfeccionant el sistema de les tintes de colors sobre cartolines estucades i obteníem meravelles.

A l’octubre del 53 vaig caure tan greument malalt que vaig passar sis mesos sense sortir de casa. Però no es va interrompre el contacte entre nosaltres perquè tots venien a veure’m i l’amistat es va enfortir. I aleshores va succeir una cosa de molta transcendència, que va ser l’arribada de Carlos Alonso, company meu d’estudis a l’Escola de Belles Arts de Mendoza. Encara no era el que és avui, un dels pintors més importants de l’Argentina, però el talent prou se li veia. El vaig presentar als meus amics barcelonins i ells li van fer conèixer la ciutat, ja que jo no podia fer-ho. Entre l’Alonso i en Rovira es va establir, molt ràpidament, la simpatia, i van intercanviar idees tècniques.

Jo vaig anar en convalescència a Santes Creus i ells dos em van venir a veure. Recordo encara la impressió que els va causar el monestir i el paisatge, recordo un esbós de Vilarrodona que en Rovira va fer amb quatre trets rapidíssims, recordo el vi blanc admirable que vam beure. I mentre nosaltres passàvem a Santes Creus un dia feliç, arribava a Barcelona la notícia de la mort de la dona de l’Alonso, ofegada a Copacabana.

Vam envoltar l’amic amb afecte vigilant fins al dia de la partença. La nit abans ens vam reunir, ell, en Rovira, en Cirici, en Vicens, la Paquita -que ja formava part de la colla- i jo, en un bar al capdavall de la Rambla, i amb l’ajuda d’una certa quantitat d’ampolles d’excel·lent Moriles vam tapar amb acudits, cançons i riure de pena que ens envaïa a tots. L’endemà el vam acomiadar al port. El Salta, el vaixell argentí en el qual embarcava, ple d’emigrants, va causar a Rovira una profunda impressió. Més endavant va pintar un vaixell i el va titular Salta IV, suposo que vam ser molt pocs els que enteníem per què.

Vaig tornar a Santes Creus i, al cap de poc, en Rovira, que n’havia quedat encantat, va venir a passar-hi les vacances. Entenc que va ser aleshores que la nostra amistat va ser més intensa. Vivíem a la fonda de Pau Grau, passàvem la major part del temps al monestir, pescàvem al riu, dibuixàvem, pintàvem i, sobretot, departíem amb la magnífica gent del poble. En Rovira es va comprar un enorme barret de palla, com els que duien els nostres amics pagesos; a vegades m’ha semblat retrobar-ne una al·lusió en alguns dels seus quadres. Els feliços dies de l’estiu tenen això de dolent: que s’acaben. Vam tornar a Barcelona, al soroll i al Zen. Que ja no era el Zen mític de la via Laietana: s’havia traslladat a la plaça Urquinaona, la Madile ja no hi era, hi havia més personal i més disciplina. Com si aquell estiu extraordinari li hagués carregat les bateries, en Rovira es va llançar a pintar amb vertadera fúria. No sé pas d’on treia el temps perquè els horaris del Zen eren aclaparadors, però aquella tardor va pintar una sèrie d’obres que al meu parer superaven tot el que havia fet fins aleshores: el vaixell esmentat, El Tramvia, La fàbrica, -que va presentar al Saló d’Octubre- i altres que veig sense recordar-ne el nom. Obres de gran mestria tècnica que d’alguna manera derivaven de les cartolines raspades, amb ecos de la Madile i de l’Alonso. Obres plenes de poesia i de misteri, de nostàlgia i de ràbia, que anaven totalment a contracorrent del que agradava aleshores i que, si mal no recordo, no van tenir més crítica favorable que la d’en Cirici. Que, és clar, valia per totes les altres.

Aquell hivern va ser memorable en molts aspectes. El Zen tenia una gran èxit i anàvem de bòlit amb la feina, però així i tot xerràvem molt. Per incitar-nos al silenci la Paquita va posar al taller un tocadisc que va ser un encert. La música de Rachmàninov i la d’Ellington, les cançons franceses i les argentines -que portava jo, naturalment-, encara m’evoquen aquell temps febril i intens. Però el Zen era, a més, un lloc on feia cap una pila de gent interessant: venia en Brossa, venia en Terri, venia en Benet i molts altres. I l’Arnau Puig, que un dia ens va portar un poeta amic seu, un noi de cabells en forma de raspall, enorme bigoti, abric de cuir i mirada ferotge que es deia Paco Rodon, tan ple de sorda desesperació, mala bava i somnis com nosaltres mateixos.

Però tot aquell temps, fins a l’estiu, va ser sobretot el de l’amistat entre la Paquita, en Rovira, en Vicens i jo. En Vicens no va entrar a treballar al Zen fins a molt més tard, però venia a l’hora de plegar, i tots quatre, quan tothom havia marxat, estudiàvem filosofia prohibidíssima, i discutíem de política, de poesia, de llatí, de religió, d’art romànic i de moltes coses més encara. Sovint anàvem a sopar a restaurants poc distingits, després anàvem al cine i després encara seguíem la conversa en algun bar fins a altes hores de la nit. I com que tots plegats teníem, diguem, el geni viu, alguna vegada les discussions pujaven de to. En Rovira, quan s’enfadava, solia assestar despectivament: “tot això és anècdota!”.

 

Han passat quaranta-un anys des d’aquell 1955. Molts anys i molts desenganys. Miro aquell temps amb evident nostàlgia, però amb serena imparcialitat, i veig que tota aquella ebullició, aquella recerca, aquella angoixa i aquella fe eren -per a nosaltres i per al país- el ferment del que vindria més tard. Ningú no ens podrà dir que no vam saber viure’l a fons, fins i tot amb excés.

Després, els nostres camins van divergir. Tots dos vam deixar el Zen, jo me’n vaig venir a Poitiers i ell a Mataró. Va morir la Paquita i nosaltres vam passar anys i anys sense veure’ns, ni saber l’un de l’altre. Si ens hem retrobat ha estat gràcies al Paco, a Vilassar. I encara no hem pogut parlar gaire llargament, sospito que sota les nostres respectives barbes venerables, seguim sent els mateixos. Em temo, per tant, que pensi que tot el que he dit aquí és pura anècdota. Però, així, com amb humils maons es poden fer catedrals, amb anècdotes, a vegades, es fa història.

Enric Miret Rull

Poitiers, abril del 1996