Ignasi Riera

ROVIRA-BRULL O LA GUERRA CONTRA LA GUERRA

Ignasi Riera

Jo no sé si cap Infant l’acollirà. Jo no sé si els estels del Miracle guien els apàtrides. Jo no sé si l’home que ha cavat terra endins, història endins, en els secrets esgarrifosos de l’Ahir, podrà alliberar-se algun dia dels aires tètrics de la guerra, pastada de pors i d’angúnies… o de l’aranya permanent dels recolzes del jo, dels dubtes bàsics de la persona que manté tothora un combat agònic a favor de la llibertat i de la coherència. Sí que sé, però, que Rovira-Brull ens ha retornat la funció de tenalla que les mans tenen i ens ha convocat, sense oportunismes, a la reflexió activa (i fonda) sobre els mecanismes del cor humà.

Barceloní, i gracienc, de la collita del 26, ara mataroní, Rovira-Brull va respirar de menut uns aires que em són del tot familiars: és fàcil el joc de complicitats amb qui s’ha passejat pels jardinets de Vallcarca, amb qui recorda com era la plaça de Lesseps, ha freqüentat la parròquia dels Josepets, ha passat moltes vegades pel carrer Príncep d’Astúries o s’ha aturat davant un convent gaudinià del carrer de les Carolines. Barceloní de Gràcia, que és com dir barceloní de la subciutat annexada des del punt de vista oficial, però conscient tothora del seu caràcter de comunitat autònoma, de la seva dinàmica interior. Ser de Gràcia volia i vol dir ser de “poble” i no, en cap cas, fragment anònim de la ciutat gran, del Cap-i-Casal o de la Ciudad de Ferias y Congresos.

(Més endavant veurem que no resulta gens difícil convertir-se a les passions tel·lúriques del Maresme, des de la condició de barceloní-gracienc).

 

 

 

Marcat per la guerra

Si va néixer durant la Dictadura de Primo de Rivera, en plena efervescència barcelonina -les preparacions de l’Exposició Internacional de 1929 sotraguejaven la ciutat; les convulsions socials l’havien sacsejada des de feia més de quinze anys- era menut quan va tenir lloc l’adveniment de la República, l’Estatut d’Autonomia, el Bienni Negre, l’esclat de la Guerra Civil i una postguerra feta d’angúnies pesants, marea d’olis llardosos, malaltia crònica de l’ensopiment programat. O de la impotència. Climes que, des de Gràcia, haurien descrit prou bé els personatges de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

A instàncies de Pere Calders, Rovira-Brull va escriure els seus records d’infància. El preocupen les coses i les noses més elementals: el fred, la incertesa, els silencis imposats, la lluna, símbol que ja l’havia obsedit des de molt menut:

 

De petit, abans de la Primera Comunió, quan els Reis Màgics eren de veritat, de negra nit mai no mirava pels balcons ni per la finestra. Tenia molta por de trobar-hi la lluna. La lluna m’ha fet molta por, una por profunda i misteriosa, embolcallada de silenci, però sense terror.

Però si temia la lluna, sentia una basarda més gran encara perquè els nous temps eren marcats per les coordenades de crits i de silencis (“entre silencio y gritos”, deia Luciano Rincón), per tractar d’esborrar el que constituïa la base de la reflexió de Rovira-Brull sobre el seu entorn cívic: el catalanisme viscut amb la naturalitat de qui respira, sense ni adonar-se’n. En efecte, el pare de Rovira-Brull traspuava un catalanisme tan sa com elemental, aquella mena d’adhesió a una imatge possible del catalanisme, força diferent, d’una banda, de la dels especuladors i/o polítics robotitzats i, de l’altra, dels que teoritzen, problematitzant-los, sobre els eixos bàsics de la convivència: una pàtria (com una rosa, estimada Gertrud Stein) és una pàtria, és una pàtria, és una pàtria. Contra aquest catalanisme popular, quotidià, Franco i els seus agents (molts d’ells, catalans) van imposar la tristesa col·lectiva, la por, la humiliació, l’aroma persistent d’una derrota certificada:

… quan feia humitat, fred a Barcelona, des de casa se sentia el xiulet dels trens, que era profund, trist, d’una immensa melangia…

Els records d’infància de Rovira-Brull ens aclareixen, a més, que el catalanisme perdut tenia tot l’aire de moviment de carrer, de realitat sensual… en el sentit que el percebien tots els sentits, des dels cromos de les preses de xocolata fins a les ballades i aplecs de carrer. Tot això havia estat substituït per la iconografia macabra d’un dictador odiadíssim, sí, però glacial, repressiu, autoprogramat per anihilar tot allò que recordés que Catalunya havia estat Catalunya i que el règim polític que havien defensat els catalans era la República.

Per entendre a quines herències de catalanitat quotidiana, gairebé ingènua, lúdica, hagué de renunciar, a la força, el nen Josep M. Rovira-Brull, rellegiu aquells fragments de les seves memòries, tot just esbossades:

El pare  –Visca en Macià, que és català! Mori en Cambó, que és un traïdor!– cada any ens portava a tributar lleialtat a l’estàtua d’en Rafael de Casanova. Per Pasqua a escoltar les Caramelles a la plaça de Sant Jaume. No he pogut esbrinar el perquè, però aquest acte, després del Nadal, era el més transcendent en el calendari familiar. La mare, perruqueria i vestit nou. I a l’ensems la meva germana. Jo, americana de punt del Dique Flotante i camisa de coll rodó de can Comella. El pare tern fosc -igual que el tiet Manel sempre vestia molt bé- i tant ell com jo un llacet negre en lloc de corbata. Anàvem a un despatx amb sala d’espera situat a la mateixa plaça. Els balcons, oberts de bat a bat i endomassats. A les parets, molts retrats de polítics i de grups. Canotiers, bigotis, armilles i bastó. Tothom estava circumspecte i seriós, parlant per grupets i amb veu molt baixa. Després feia l’entrada un senyor, amb cara de diputat i saludava a tots, un per un -el pare s’emprenyava molt si a la meva germana li fallava la genuflexió-. Es servien pastes, xampany i vins del sud. Un brindis i a escoltar “La donzella de la Costa de Llevant”.

 

 

 

Aprendre a mirar

La vida, tot amb tot, continua. I com ha sabut explicar la filla de Rovira-Brull, Néfer Rovira, l’aprenentatge del pintor té lloc en circumstàncies cendroses: ha d’aprendre a mirar, ha de tornar als orígens: una pols inconsistent i estúpida, el “maliciós oblit hipòcrita”, no podran esborrar en cap cas les empremtes passades. El retorn als orígens de Rovira-Brull és una d’aquelles epopeies anònimes que les enciclopèdies no enregistren:

Tornar als orígens: mirar, com un infant que descobreix petits-grans tresors i acull admirat unes branques, fulles, vidres de colors, pedres i qui sap si un tros de sílex ocre-rosat, del color de la tendresa. El sílex, com els dinosaures, tard o d’hora surt a la llum.

Mai no insistirem prou en el plus de coratge que requeria el fet de tornar a viure: entre cartillas de racionament, mestres importats de més enllà de l’odi, els submons de l’estraperlo, les restriccions elèctriques, els polls, les epidèmies provocades per la gana, el veïnatge amb presons atapeïdes, la censura fèrria, la fastigosa adulació al Caudillo-de-España-por-la-Gracia-de-Dios. (I Déu que es deixava, a fe!)

 

Rovira-Brull viu. És a dir, sobreviu. El 1944 ingressa a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. El 1946 acaba el batxillerat i ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. El 1947 participa en una exposició col·lectiva als Lluïsos de Gràcia, on el 1949 hi inaugurà una exposició individual. Abans, el 1948 obté la medalla de plata a l’exposició d’Artistas Graciences. El 1950 fa els decorats per a l’escenificació del “Poema de Nadal” de Josep M. Sagarra.

Els contactes amb l’editorial Teide -ens explica Néfer Rovira-, regentada per Frederic Rahola i Jaume Vicens Vives, el porten cap a la professionalització com a il·lustrador, primer de llibres d’escola, per continuar amb la Guía de la Costa Brava y Gerona sota la direcció d’un Vicens Vives que li indicava els llocs on havia d’anar i on tots dos es trobaven. Hi ha una dada, però, en què insisteix Néfer Rovira i que també subratlla el seu pare, Rovira-Brull: el camí cap a noves amistats i cap a contactes, que ja seran permanents, amb d’altres que també tractaran de jugar a favor de la llum, malgrat les circumstàncies:

Rovira Brull i Joan Gabriel Tharrats eren amics i congregants dels Lluïsos de Gràcia. Freqüentà la impremta que Joan Gabriel tenia juntament amb el seu germà, Joan Josep Tharrats, el pintor, on redactaven i s’imprimien els exemplars de la revista Dau al Set i, a més, l’obrador de la impremta s’hi reunien amb assiduïtat no només per treballar sinó també per fer tertúlia. Rovira Brull coneix els seus components: Joan Ponç, Joan Brossa, Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Arnau Puig i, a les darreries, Josep Guinovart.

La impremta era del pare Tharrats, poeta excel·lent, devot de Joan Sebastià Bach i amic íntim de Pau Casals.

Es consolidarà com a il·lustrador de llibres, eixamplarà els seus contactes, la seva projecció serà més sòlida, arribarà primer Sílex i després Zen, agència de Publicitat (i moltes altres coses). Abans, però, demano temps: una mena de falca publicitària per suggerir una reflexió.

L’ofici

El 21 de desembre de 1995, Rovira-Brull em va enviar una carta entranyable: “Estic molt content que acceptis escriure sobre el meu ofici”. Em comenta que no se sent còmode amb certs comentaris massa acadèmics sobre l’obra de l’artista que ell és, perquè “en cap cas parlen de l’home que mira les coses i del dia rere dia del seu ofici de pintor”. Més avall, em comenta: ”Voldria parlar-te de Gràcia, la Salut, els jardinets de Vallcarca, el Parc Güell, el moll dels pescadors, els trens de l’estació de Poblenou, can Valero, els jardins de Montjuïc. Vaig fer la mili a PTA, dormia en el Palau d’Agricultura, futura seu del Teatre Lliure”.

En poques ratlles manuscrites -quina enveja la lletra barroca, orgiàstica de Rovira-Brull: l’ha examinat algun grafòleg?- hi ha dos esments a la paraula ofici. I si d’altres han parlat sobre l’ofici de viure, Rovira-Brull ens parla sobre l’ofici de viure com a pintor, com a artista gràfic. Jo, que no tinc cap mena de traça ni per al gargot més elemental, sento una admiració il·limitada pels que són de l’ofici. I em sembla molt greu que l’evolució del mercat del treball porti a la pèrdua progressiva de la cultura d’ofici. La trilogia preceptiva de Rovira-Brull: “mirar, saber-ne aprendre a mirar” és tot un programa.

Els oficis, els exercim amb el cos, sota el comandament del cervell els sentits s’afinen per enervar la totalitat de la persona, per comunicar a les mans l’energia transformadora.

L’ofici requereix tècnica, aprenentatge. I és així com va començar, disciplinat i humil, Rovira-Brull. La inspiració, com ens recorda Ruyra, neix i creix on hi ha feina, esforç, constància, dedicació. Per als grecs, l’ofici era poesia, en el sentit més elemental del terme:  capacitat de fer. Poesia i tècnica es necessiten mútuament. Si d’altres, en nom d’espiritualismes obscens, han volgut trencar els lligams entre tècnica i art… ho han fet, al capdavall, perquè odiaven tant la poesia com la tècnica i l’art.

Doncs bé: l’ofici, per a Rovira-Brull, és el d’algú que mira. L’ofici de mirar! I un s’imagina, en veure’l, la comunió amb els ulls de Miró a Mont-Roig o els ulls de Picasso a Saint Jean d’Antibes. O els ulls d’un Miquel Àngel per mirar amb perspectiva un espai tan dur com el de la Capella Sixtina. O els càlculs permanents -qui gosarà dir que allunyats de la poesia?- d’un somniador, doblat de cuiner com Leonardo da Vinci, escrutador del cel per saber com es practica l’ofici de volar. L’oda als sentits de Joan Maragall, en el “Cant espiritual”, resumiria la voluntat permanent de l’artista: “amb quins altres sentits me’l fareu veure / aquest cel blau damunt de les muntanyes…” o el “deu-me en aquests sentits l’eterna pau…”, que és com el crit de l’artista que no vol que els déus li segrestin la llibertat dels sentits. Rovira-Brull és, per damunt de tot  -fixeu-vos en els detalls de les darreres obres, més iròniques, com de cronista d’una comèdia humana- l’home que mira les coses. Les crisis el portaran, potser, a distorsionar la realitat, la visió plàcida d’aquesta realitat. D’acord amb la metàfora de G.K. Chesterton, el cervell és un molí de pedra que tritura el gra que els sentits aporten. Quan s’acaba el gra, les pedres s’esberlen: no trituren les realitats externes. I en el seu acte d’autarquia inútil, les pedres s’autodestrueixen.

Plató ens deia que l’home viu segrestat en una cova -el terrorisme dels déus!- i que només coneix la llum per escletxes i reflexos. L’obra del grafista Rovira-Brull, amb aquesta fita apoteòsica que és “Totes les guerres són una guerra” -del qual és coautor el seu amic Paco Rodon- explica tot un itinerari: la duresa de les circumstàncies vitals han tancat Rovira-Brull a l’interior de la cova. Abans, però, havia après les regles del joc i les tècniques d’un professional indiscutible. Reclòs en l’Hades de l’ombra espessa, ha anat paint els records -els ha anat rumiant/remugant que diria Nietzsche-, els ha reciclats i ens n’ofereix l’essència, la ganyota cruel, el SOS críptic. (Un jove pintor cornellanenc, estudiant de belles arts, va veure a casa el llibre esmentat. Va compartir els comentaris sobre les similituds amb els pintors flamencs, amb El Bosco, amb Pieter Bruegel, el Vell, abans d’exclamar: “però s’assembla també a un dibuixant de còmics que jo admiro moltíssim: Carlos Giménez.” Qui no sigui del ram, pot creure vexatori el comentari. Un pintor reconegut pot ser comparat amb un il·lustre dibuixant d’historietes gràfiques?    Sí, i  la comparació  honora  tant  Carlos Giménez -genial la seva interpretació del Paco Yunque de César Vallejo, per exemple!- com Rovira-Brull, format en la disciplina de la il·lustració de llibres didàctics. L’un i l’altre han estat capaços de tornar a l’origen de tot, a les coves augurals de la nostra història col·lectiva: la de Plató i la d’Altamira, des d’on la persona humana lluita contra la por i a favor de la llum, des de la destil·lació bàsica dels sentits).

Sílex

Torno al fil d’aquesta història, però continuem colgats en el fons de la cova, perquè l’home primitiu feia eines i armes de sílex. Com Rovira-Brull i els de la seva colla. Néfer Rovira n’ha parlat amb erudició sòlida i amb precisió. Ens crida l’atenció entre les connexions, a Sílex, entre les avantguardes artístiques i l’art prehistòric. La referència explícita arrenca en un poema-nadala del 1951:

Sílex

apàtrida

pel balanceig del ferro:

l’Infant t’acollirà.

Argonauta

sonàmbul

en el gris periple:

l’Estel et guiarà.

La nadala és un linòleum acolorit a mà, imprès a l’obrador de Publicitat Zen.

 

(Nova digressió: al llarg de la Negra Nit del franquisme, en temps en què editar en català era una aventura perillosa, la proliferació de nadales, il·lustrades per artistes reconegudíssims, va ser una pràctica generosa i estimulant. El pare, a la impremta Pal·las AG, del carrer Gran de Gràcia, n’imprimia unes quantes cada any, amb il·lustracions de Granyer o de Maria Girona o de Ràfols-Casamada. Pere Quart en va aplegar unes quantes  a Terra de naufragis. J.V. Foix va publicar més tard: Onze Nadals i un Cap d’Any, amb il·lustracions de Dalí, Mompou, Ponç, Guinovart, Obiols, Cuixart, Tàpias, Mercader, Sunyer, Galí, Fenosa i Miró. Durant onze anys consecutius -de 1948 a 1958- J.V. Foix publicava així, “en el parlar dels pares, / que és el més dolç per qui el sap confegir, / però hi ha nit en platges i sahares…” textos que aconseguien més públic que l’edició, aleshores controladíssima, de llibres minoritaris).

L’exercici de les nadales va ser una bona excusa -ho eren també les representacions teatrals entre amics- per incrementar els contactes entre pintors i poetes.)

Tornem al grup Sílex. Néfer Rovira aporta el testimoni de Francesc Miralles per precisar qui va ser qui al grup Sílex, que si sembla que comenci sota l’impuls de Rovira-Brull, assisteix a una prematura desaparició d’aquest, dels seus rengles:

Francesc Miralles és potser l’únic que a la seva Història de l’Art Català té cura de puntualitzar que, si bé Rovira Brull era un dels components del grup Sílex, juntament amb Eduard Alcoy, Carles Planell, Joan Hernández i Terri (Lluís Terricabres), quan aquest es va formar a final de 1955, també és cert que trigaren un any i mig a presentar-se a Barcelona, ja amb l’absència definitiva de Rovira-Brull.

Abans el grup havia mostrat els seus treballs, de manera col·lectiva, a Alacant, Cartagena i Corbera de Llobregat.

Des d’un punt de vista professional, i goso dir també que polític, de tota manera, allò que va influir -i molt!- en Rovira-Brull té a veure amb els contactes, des del 1952, estables, amb Publicitat Zen, regentada per Francesca Granados i Alexandre Cirici, on el Rovira-Brull il·lustrador del Juan II de Aragón ha entrat a treballar com a dibuixant.

Dels Lluïsos a Zen

Ara vivim en temps distints. A molts els costarà entendre avui que Rovira-Brull hagi d’explicar el seu itinerari com a artista i com a ciutadà amb consciència de país trencat… a través d’una congregació religiosa, com Els Lluïsos, i, alhora, a través d’una agència publicitària, ja esmentada, com Zen.  En tots dos  llocs va practicar l’art, en tots dos llocs va rebre missatges culturals o polítics de molt gruix.

No cal recordar que els anys del primer franquisme van ser d’un desconcert total: amb els mestres o bé empresonats o bé a l’exili, amb la supressió de tots els drets nacionals, amb una censura fèrria i una pobresa cultural programada -ens l’havia descrit sovint, a Pedra de toc, Maria Aurèlia Capmany, amb referències ben explícites a la vida acadèmica, i ens l’acaba de recordar Jaume Fabre, en la seva monografia Periodistes uniformats-, les escletxes d’un sector de l’Església catalana, que no va deixar-se seduir ni pels afalacs ni pels xantatges del poder franquista, i l’esforç d’uns quants sectors professionals van pintar, damunt del desert o del país cremat, oasis gairebé anecdòtics. Congregacions marianes, els soterranis d’algunes parròquies, alguns centres d’Acció Catòlica van donar aixopluc a manifestacions tímides a favor dels vençuts, sobretot amb els més joves. I van obrir els ulls de molts cap a les urgències socials de ciutats pobríssimes, com Barcelona. (Que com a herència del XXXV Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona, de 1952, es proposés la lluita contra el barraquisme, per exemple, aclareix perquè personalitats com Rovira-Brull van ser tan permeables als missatges socials que tals centres confessionals vehiculaven).

Amb Publicitat Zen, amb seu a la plaça Urquinaona, passarà un fenomen semblant. Rovira-Brull confessa que un dels seus mestres, pel que fa a l’estructuració d’un pensament humanístic que inclou tant la visió de l’art com la comprensió de l’entorn sociopolític, va ser Alexandre Cirici, historiador, crític d’art memorialista, novel·lista, professor universitari i polític.

 

Enric Miret Rull, que ha viscut i viu a Poitiers, ens ofereix una pàgina força aclaridora sobre el Zen que va conèixer Rovira-Brull:

(…)Vam tornar a Barcelona, al soroll i al Zen. Que ja no era el Zen mític de la via Laietana: s’havia traslladat a la plaça Urquinaona, la Madile ja no hi era, hi havia més personal i més disciplina. Com si aquell estiu extraordinari li hagués carregat les bateries, en Rovira es va llançar a pintar amb vertadera fúria. No sé pas d’on treia el temps perquè els horaris del Zen eren aclaparadors, però aquella tardor va pintar una sèrie d’obres que al meu parer superaven tot el que havia fet fins aleshores: el vaixell esmentat, El Tramvia, La fàbrica, -que va presentar al Saló d’Octubre- i altres que veig sense recordar-ne el nom. Obres de gran mestria tècnica que d’alguna manera derivaven de les cartolines raspades, amb ecos de la Madile i de l’Alonso. Obres plenes de poesia i de misteri, de nostàlgia i de ràbia, que anaven totalment a contracorrent del que agradava aleshores i que, si mal no recordo, no van tenir més crítica favorable que la d’en Cirici. Que, és clar, valia per totes les altres.

 

 

A Zen, a més, Rovira-Brull va conèixer una part important de l’oposició catalana. I si això el va marcar com a persona, el marcava també com a artista, i el feia entrar en el col·lectiu dels artistes qualificats de compromesos. Alexandre Cirici recordava així la trajectòria de Rovira-Brull a l’equador de la dècada dels 50:

… acabava de deixar la pintura impressionista fent un quadre del claustre de Sant Cugat a contrallum, i havia entrat en un món fabulós, d’un grafisme incisiu, gràcies a la influència de Madile Deffontaines, prop de qui treballava, a Zen, el 1953. Un fons amarg, personal, va sobreposar-se a aquesta component fantàstica, poc temps després, amb tota una temàtica relacionada amb el món dels negres, amb la servitud i la desesperança. Amb aquesta pintura, el 1954, el fèiem entrar al Saló d’Octubre. (…)

Josep Maria Rovira i Brull, pintor terrible d’un Cinema obsessionant el 1955, el 1956 s’escapava cap a un neoplasticisme vibrant, orientat pel camí decoratiu. Des de llavors ha treballat en silenci.

I el poeta Joaquim Horta, que exercia de facto com a cap de cerimònies -en dies gloriosos i en gloses funeràries- d’aquell període, havia d’escriure unes paraules sobre l’obra de Rovira-Brull, basades en la dialèctica de les relacions entre poder i no-poder, que acabaven amb aquests versos:

Aquest món dels morts, dels qui únicament

lluiten per la mort, s’acabarà algun dia.

Podeu començar a pujar a la barca,

cap a la nova ciutat, ja que els avions que

avui l’han bombardejada ho han fet només

amb peixos. Dalt del campanar, sobre la

sageta dels vents, el colom blanc presidirà

la nostra vida.

 

 

 

La gran barraca del món

“Des de llavors ha treballat en silenci”, acabem de sentir que ens comentava Alexandre Cirici. Confesso que m’intriga la desaparició sobtada de Rovira-Brull dels llocs capdavanters de la vida cultural catalana. I alhora em resulta decisiu el descens voluntari de Rovira-Brull a l’infern de l’univers dels pobres. El protagonista de La ciutat és blanca, peça teatral de Rovira-Brull del 1952, després d’haver blasmat la guerra: “guerra perquè l’home ha oblidat el sílex i marca el ritme del metall”, o a punt de dir: “per la guerra, cada home és un número, un llit d’hospital o la covardia d’una disfressa de primer pis”, afirma: “la gran barraca del món s’identifica amb el món de les barraques”. Néfer Rovira aporta dades per tractar d’explicar la seriositat vital, per a Rovira-Brull, d’aquesta frase literària:

Rovira Brull feia temps que havia deixat la pintura impressionista per entrar en un món amarg i poètic alhora: el dels desheretats, de les barraques del Carmel, del Camp de la Bóta,  de l’Estació de França, dels emigrants, de l’Espanya profunda. Amb aquest tipus de pintura, l’any 1954 entra al Saló d’Octubre on presenta els quadres El salta i Salamanca. L’any 1955, amb el quadre El cinema, participa al Saló d’Octubre, emmarcat dins la  Bienal Hispano-americana del Arte, on es presenta el grup Sílex. El maig de 1957 i, després de l’abandó de Rovira-Brull del grup, aquest presenta a la Galeria Syra de Barcelona unes obres que s’inscriuen dins l’elaboració informal.

Ha estat viatjant per tot Espanya. El 1957 ha entrat a dirigir la part gràfica i tècnica d’un taller de silkscreen a Premià de Mar. Puc recordar que el 1957 Francisco Candel havia publicat Donde la ciudad cambia su nombre, anunciada amb aquestes paraules: “allí donde la ciudad deja de ser ciudad para convertirse en tierra de desheredados”?

Ara és moda dir que el realisme social, tan influent en la cultura catalana de resistència, va ser una moda, potser relacionada amb una certa adolescència col·lectiva… i això em sembla d’una injustícia i d’una simplificació insultants. No van ser les consignes de partit, sinó el contacte amb realitats creixents de la misèria i de la marginació, veritable tenalla de la societat catalana, la que va obrir molts ulls. Alguns es van creure redemptors. És cert. Sol ser propi d’artistes i de poetes el doble vici de la ingenuïtat i de la simplificació. Més encara: en el cas de Rovira-Brull, que mai no ha fet ostentació de lideratges polítics, que mai no ha jugat a favor de pretesos consiguismes ni artístics ni socials… l’acusació d’oportunisme podria arribar a resultat de jutjat de guàrdia.

Hi ha, en tot cas, dades d’una biografia -i d’un itinerari artístic, que hauríem d’omplir. Com és que a la fitxa que l’Enciclopèdia Catalana dedica a Rovira-Brull hi ha un buit de tants anys, llevat de referències a il·lustracions a Tele/Estel? És un fragment de la vida de Rovira-Brull davant del qual preferiria romandre respectuosament en silenci. Abans de fer-hi alguna al·lusió voldria, però, referir-me a una altra història.

 

 

Rovira-Brull, pintor mataroní

La història de com un barceloní esdevé exbarceloní, i fa solc definitiu a Mataró, és també alliçonadora. Si alguns deixen la capital perquè no hi troben aixopluc (és a dir: habitatge) digne, i d’altres fan cas a les sagetes enverinades de Cupido, que els mena cap a terres de l’altre/a, i uns quants més penetren en terra aliena amb aires de missioner, per predicar la nova (bona o menys) als presumptes infidels… n’hi ha que fugen de la ciutat per raons professionals. Tal és el cas de Rovira-Brull. Ara, que les mitges són gairebé totes de marca estrangera, alguns ja han oblidat que les mataronines van ser mitges de molt prestigi: la confecció i el tèxtil mataronins omplen un fragment de la llegenda del Dorado casolà a la catalana. Un artista plàstic tot terreny, com Rovira-Brull, fa amics mataronins vinculats amb aquest espai artisticoindustrial. Un dia deixarà Publicitat Zen -”un setanta per cent de la meva cultura la dec a Alexandre Cirici”- i s’instal·larà per sempre més a Mataró. Des d’aleshores, Joan Rectoret serà un dels seus millors amics, sense deixar de banda la companyonia d’en Terri, en Lluís Terricabres i Morera.

Un altre, Paco Rodon, explica com el va conèixer a Mataró:

L’Alcoy va organitzar un dinar a casa dels Rovira. Ja s’havia casat i tenia dues criatures i una casa esplèndida, d’aquelles típiques del Maresme, d’alts i baixos, amb una eixida gran i llarga i un galliner buit. La casa era plena d’aquelles coses que sempre m’han agradat: exvots -autèntics o no-, llits de metall treballat, reproduccions de vaixells de fusta a les parets de quasi un metre de llarg.

Sospito que la gent de Mataró sap què hi ha aportat i què hi ha copsat Rovira-Brull. Per als forasters, hi ha un fet clar: la passió pels trens, la fascinació davant d’aquest objecte màgic que és el tren, defineix Mataró, ciutat, en això, agermanada amb Vilanova i la Geltrú. Els trens de la darrera etapa pictòrica de Rovira-Brull recreen la gran metàfora del tren: és com la nova Arca de Noè, que porta el patrimoni zoològic humà, per camins fressats, ben poc metafísics. És a dir: el tren no ha perdut el seny i no s’arrisca per rutes indianes desconegudes.

Un artista a l’infern

Subsisteixen massa forats, ho deia abans, a la biografia d’un pintor com Rovira-Brull. El 1958, després de saber que ha guanyat tres concursos de cartells ferias de Mataró, llegim: “A causa d’un plantejament sociopolític del seu treball decideix de no participar a cap exposició ni concurs”.

No hi ha cap altra referència fins a deu anys més tard: “1968. Exposició individual: Milicianos y batallas, evocacions de 1936”.

La sageta del mal va travessar la vida llampant de Rovira-Brull: ens ho explica Paco Rodón, amb paraules de dring preocupant:

Però no tot foren flors i violes en el camí d’en Rovira-Brull. Diversos problemes personals i la seva lluita per sortir d’un món ple de titelles, industrials i fabricants i cap-grossos -en el sentit de qui ocupa un primer lloc, ull!, no de gent de Mataró- el portaren a un camí sense sortida que desembocà a mans de la medicina.

I Ricard Salvat és encara més explícit, quan al·ludeix a la baixada als inferns de Rovira-Brull i a les seqüeles d’aquest itinerari en la seva obra pictòrica:

La seva trajectòria vital en aquests darrers anys ha estat molt dura i molt plena de vivències colpidores. Rovira-Brull, en aquests darrers anys, ha baixat als inferns dels dedintres i ha conegut la desolació, la tristesa de les cases de guariment de la ment o la voluntat. No és d’estranyar, per tant, que la seva investigació plàstica actual, plena d’amarga serenor, expressada amb una aconseguida, envejable maduresa, vagi unida a aquests records, a aquestes obsessions encara no dominades, a la seva recent memòria de tristors i de desesperances, de visions, de pors de molts sorolls i sordes fúries… No és d’estranyar que, en la seva investigació a través de la seva memòria, hagi trobat els seus primers records i hagi barrejat inferns interiors i exteriors,  desolacions d’ara i dels temps de la primera adolescència o la darrera infantesa quan obria els ulls a un món de guerra i de destrucció, aquell món que ell ha tingut la necessitat d’objectivar a través d’unes paraules precises i senzilles, com si tingués por que amb una sola expressió plàstica no n’hi hagués prou per deixar testimoni de la nit en què ha estat immers.

 

Sento un respecte immens per les persones que han estat a l’infern, interior o exterior. Si no aconsegueix destruir definitivament la persona… aquesta esdevé més madura. La grandesa d’un Ramon Llull, el fracassat, desfet després de tantes gestes cap al no res, es concreta en un poema tan lúcid com desolat: “Desconhort”. I quan Miquel Martí i Pol s’adona de com els sentits el traeixen, escriu “La pell del violí”.

 

No són viatges literaris -de Virgili o de Dant- als inferns virtuals sinó l’experiència dels límits de l’estructura humana, la visió impotent dels abismes que ens voldrien xuclar per sempre. Pere Calders, que era alhora escriptor i artista plàstic, a entendre que en el pretès neosimbolisme de Rovira-Brull es trobaven dos elements: l’entrada de la poesia i un hàlit de desesperació. I ens comenta l’esgarrifança que ens poden arribar a produir les caricatures de Rovira-Brull, figures que no riuen mai. Potser el retorn permanent de la infància? Els records persistents de la guerra, de les guerres:

 

Amb ulls esbatanats de nen va contemplar la sang i la carn desfeta de resultes dels bombardeigs, veié afusellaments en cadena i sofrí les conseqüències de la fam. Tenia, ell també, un pols i una mirada d’artista, als quals la creixença i la maduresa van afegir-hi  una viva consciència ciutadana.

Quan he afirmat que “Totes les guerres són una guerra” marca un punt de l’obra (i de la vida) de Rovira-Brull, i alhora l’alliberen de fantasmes viscuts per convidar-lo a una eclosió ja encetada d’un artista ressuscitat, volia reivindicar per al pintor la sensibilitat poètica, i per al prosista-poeta la sensibilitat de pastor de pintors. I per a tots dos, plegats, fosos, la redacció de l’epitafi a un temps passat: “és injust voler pensar el món heretat, voler interpretar-lo, des d’òptiques d’innocència postissa”.

Epitafi que també ha redactat Manolo Vàzquez Montalbán, amb aquestes paraules, murals, de com un cronista de qui ha fet seva la sensibilitat d’un Hieronimus Bosch:

En el momento de levantarse el telón se oye un ruido como de lata de sardinas oxidada abierta por una llave muerta de herrumbre. Seres y cosas en acieite pesado de máquina de huir, nunca de llegar pero de un huir imposible porque el cuadro termina en cuatro barrotes, en cuatro puntos cardinales clausurados. De este cuadro, de esta escena no se huye. Ni por arriba ni por abajo, ni hay este ni oeste. Y es que sutiles alfileres han clavado a sus habitantes, dejándoles para siempre expuestos al reojo de animales coleccionados en jaulas más grandes.

 

 

A tall de cloenda:

 

El desembre  de 1975, Santos Torroella saludava el renaixement artístic de Rovira-Brull. I si, com Calders, ens diu que es troba en la línia del Bosco, de Groscz, del Goya de les pintures negres, del mexicà José Guadalupe Posada, el relaciona també amb el Quevedo dels Sueños i amb el Pere Quart de Les decapitacions o del Bestiari.

L’interès del judici de Santos Torroella recolza, per damunt de tot, les qualitats tecnicoexpressives de Rovira-Brull: “de tremenda pulcritud de dicción, acerado  y tajante tanto en ella como en sus elementos expressivos”.

La meva impressió personal és que Rovira-Brull té encara molta, molta corda. I que ens deu molta obra, encara pendent, en part ja a punt de ser cuinada en el seu estudi mataroní.

Com suggeria Antonio Machado, Rovira-Brull, que ha passat pels misteris humans (ai las!, massa humans!) de la mort i de la resurrecció, ara és capaç de reciclar velles hores amargues –  “y las doradas abejas / iban fabricando en él (mi corazón) / con las amarguras viejas / blanca cera y dulce miel” – per convertir-les en cera i mel, en esperança compartible, en crònica perspicaç i irònica d’un món carregat de contradiccions i de prejudicis. Si és molt el que ha aportat, és molt més el que aportarà encara: aquest catàleg i aquesta exposició tenen, en aquest sentit, més valor de prospectiva que de balanç.

 

Ah! I que un artista que vol ser entès, que vol comunicar-se a moltes i a molts, ens inviti a la taula parada de la seva pintura, no deixa de ser un dels grans esdeveniments ara que el temps s’accelera per enterrar, d’un cop!, un segle dur i un mil·lenni massa injust.

Ignasi Riera

Cornellà de Llobregat, abril de 1996